El sensacionalisme és un tipus de biaix mediàtic editorial en mitjans de comunicació en el qual els esdeveniments i temes en les notícies són exagerades per augmentar el nombre d'audiència o de lectors.^[1] El sensacionalisme pot incloure informació sobre assumptes generalment insignificants i esdeveniments que no influeixen a tota la societat i presentacions esbiaixades de temes d'interès periodístic d'una manera sensacionalista, trivial o a la moda dels tabloides populars.^[2]

Algunes tàctiques inclouen ser deliberadament obtús,^[3] apel·lar a les emocions,^[4] ser controvertits, ometre intencionadament fets i informació,^[5] ser cridaneres, autocentrats i actuar per obtenir atenció.^[4] Informació trivial i esdeveniments de vegades són tergiversats i exagerats com importants o significatius, i sovint inclou històries sobre les accions d'individus i petits grups de persones,^[2] el contingut del qual és sovint insignificant i irrellevant en relació al macronivell dels esdeveniments del dia a dia, que ocorren globalment. A més, el contingut i subjecte de les matèries en general no afecten la vida de les masses^[2] o la societat, i en canvi es transmet i s'imprimeix per atraure els espectadors i lectors.^[2] Els exemples inclouen la cobertura de premsa sobre l'«escàndol» de Bill Clinton/Monica Lewinsky,^[2] l'afer Casey Anthony,^[2] el paper de Tonya Harding en l'atac de Nancy Kerrigan^[2] i el cas d'assassinat d'O. J. Simpson.^[2]

El sensacionalisme és també una forma de teatre.^[6]

• Premsa del cor
• Premsa groga
• Circ mediàtic
• Telebrossa

• Rigor o sensacionalisme? Arxivat 2011-05-23 a Wayback Machine.
• Els Jocs Olímpics, els mitjans de comunicació i els reptes d'elaborar una imatge global^{[Enllaç no actiu]} PDF