Piaroa

Tipus	llengua i llengua viva
Ús
Parlants	Veneçuela 13.000 (2012) Colòmbia 700 (2012)
Autòcton de	Guaviare, Vaupés, Vichada, Bolívar i Amazones
Estat	Colòmbia i Veneçuela
Classificació lingüística
llengua humana llengua indígena llengües ameríndies Llengües salibanes
Característiques
Nivell de vulnerabilitat	2 vulnerable i 3 en perill
Codis
ISO 639-3	pid
Glottolog	piar1243
Linguasphere	87-FAA-a
Ethnologue	pid
UNESCO	2055
IETF	pid
Endangered languages	2954

El piaroa (també anomenada Guagua ~ Kuakua ~ Quaqua, Adole ~ Ature, Wo’tiheh. Autoglotònim De'aruwã thiwene) és una llengua indígena que pertany a la família lingüística de les llengües salibanes parlada a Colòmbia i Veneçuela pels piaroes.^[1]. Loukotka (1968) informa que es parla al llarg del riu Sipapo, el riu Orinoco i el riu Ventuari.^[2]

La llengua wirö (comunament anomenada maco) n'està estretament relacionada, formant la branca piaroiana de la família.^[3]

El piaroa és una llengua en perill d’extinció, però gràcies a la forta identitat ètnica de la seva gent, es conserva molt bé. A Veneçuela és reconegut per l'article 4 de la Llei de llengües indígenes de 2008 als Estats d'Amazones i Bolívar.^[4] El parlen aproximadament 13.000 persones a Veneçuela el 2012, principalment a la riba sud de l'Orinoco i el riu Paguasa a Manapiare al Estat d'Amazones i a Estat de Bolívar. A Colòmbia, tenia 770 parlants el 2012 al municipi de Santa Rita (Vichada), entre els rius Vichada i Guaviare al departament de Vichada. Els seus parlants també utilitzen el maquiritari, el yabarana i el castellà.

^[5]

• Germán Nicolás Freire i Aimé Tillett (dirs.). «Los Piaroa (Huǫttü̧ją/De’aruhua)». A: Salud Indígena en Venezuela. 1. GEA, 2007, p. 383. ISBN 978-9802260485. .
• Overing, Joanna. «Los Wothuha». A: Los Aborígenes de Venezuela. Etnología contemporánea 2. Fundación La Salle de Ciencias Naturales-Instituto Caribe de Antropología y Sociología, 1988, p. 736. ISBN 9-80010241-8. .
• Rivet, Paul «Affinités du Saliba et du Piaróa». Journal de la Société des Américanistes, 12, 1920, pàg. 11-20.
• Zent, Stanford R. «Piaroa». A: Encyclopedia of World Cultures. South America. 7. G.K. Hall, 1994, p. 488. ISBN 0-81611813-2. 
• Harald Hammarström «The status of the least documented language families in the world». Language Documentation & Conservation, 2010, pàg. 177-212. ISSN: 1934-5275.

Llengües de Veneçuela
Llengua oficial	Castellà Llanero Marabino
Llengües indígenes	Arawak Arawak Baniwa Kurripako Caquetío Mandawaca Paraujano Piapoco Warekena Wayuu Arutani-Sapé Arutani Sapé Carib Kali'na Japrería Kapóng Macushi Mapoyo-Yabarana Panare Pemon Sikiana Tamanaku Ye'kuana Yukpa Txibtxa Barí Uwa Guahibanwa Cuiba Sikuani Jirajaranes Ayomán Gayón Jirajara Timote-cuica Mucuchí Timote Salibanes Wirö Piaroa Sàliba Ianomami Ninam Ianomamö Sanumá Altres Betoi Hoti Jukude (Maku-Auari) Nheengatu Puinave Warao Yaruro
Llengües no natives	Alemany Colonia Tovar Italià
Llengua de signes	Llengua de signes veneçolana

Llengües de Colòmbia
Llengües oficials	Castellà
Llengües indígenes	Arawak Achawa Cabiyarí Kurripako Piapoco Wayuu Yucuna Barbacoanes Awá Pit Misak Mwelyama Pasto Totoró Bora–Witoto Andoque Bora Minica huitoto Muinane Murui huitoto Ocaina Txibtxa Arhuac Barí Chimila Kogui Kuna Tunebo Damana Chocó Baudó Catío Chamí Eperara Emberà septentrional Guahibanes Sikuani Guayabero Hitnü Tucanes Barasana-eduria Carapana Cubeo Cuiba Desano Koreguaje Macaguaje Macuna Pisamira Siona Siriano Tanimuca-retuarã Tatuyo Tucano Tuyuca Waimajã Wajiara Wanano Yauna Altres Andaquí Betoi Carabayo Carijona Cocama Cofán Inga Kichwa Kãkwã Kichwa Nheengatu Nukak Páez Piaroa Puinave Sàliba Ticuna Tinigua Umbrá Yuhup Yukpa
Criolls/altres	Llanero Palenquero Crioll sanandresano Romaní
Llengües de signes	Llengua de signes colombiana Llengua de signes de Providencia