Pidgin (lingüística)
Un pidgin (pronunciat ['pidʒin]) és una llengua caracteritzada per combinar els trets sintàctics, fonètics i morfològics d'una llengua amb les unitats lèxiques d'una altra.
El pidgin no és habitualment el dialecte matern de cap grup ètnic o social; generalment, és el dialecte que empra un immigrant de primera generació en el seu nou lloc de residència, o una lingua franca usada en una zona de contacte intens de poblacions lingüísticament distintes, com un port molt actiu; els pidgins foren freqüents també a les colònies, en què estaven formats per la mescla d'elements de la llengua de la nació dominant amb d'altres de les llengües dels nadius o bé d'esclaus que s'hi havien introduït.[1]
El parlant d'un pidgin empra les estructures formals de la seva llengua materna, les quals completa amb vocables de la llengua del seu interlocutor; tot i ser emprat per mantenir comunicacions entre individus amb competències lingüístiques diferents, la gramàtica normalment es redueix a les estructures més elementals.
Un pidgin pot acabar convertint-se en la llengua estable d'un grup: quan això s'esdevé, hom parla d'un crioll o llengua criolla.[1]
Un exemple d'un pidgin seria el pidgin basc-islandès, parlat a Islàndia durant els segles XVII-XVIII.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Baugh i Mey, 2009, p. 214-216.
Bibliografia
[modifica]- Mey, Jacob L. «Discrimination and language». A: Concise Encyclopedia of Pragmatics (en anglès). Elsevier, 2009. ISBN 9780080962986.
Enllaços externs
[modifica]- Llista de pidgins en ús més o menys oficial en l'actualitat Arxivat 2007-09-30 a Wayback Machine. segons l'Ethnologue (anglès).
Text is available under the CC BY-SA 4.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.
