Hell in the Pacific

Fitxa
Direcció	John Boorman
Protagonistes	Lee Marvin Toshirō Mifune
Director artístic	Anthony Pratt i Masao Yamazaki
Producció	Reuben Bercovitch, Henry G. Saperstein i Selig J. Seligman
Guió	Alexander Jacobs i Eric Bercovici
Música	Lalo Schifrin
Fotografia	Conrad L. Hall
Muntatge	Thomas Stanford
Productora	American Broadcasting Company
Distribuïdor	Cinerama Releasing Corporation i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units
Estrena	1968
Durada	105 minuts
Idioma original	anglès
Color	en color
Format	2.35:1
Pressupost	4.150.000 $
Recaptació	3.230.000 $ (mundial)
Descripció
Gènere	Guerra
Qualificació MPAA	G
Tema	Segona Guerra Mundial, Guerra del Pacífic i aviació
Lloc de la narració	Oceania insular

Hell in the Pacific és una pel·lícula de guerra estatunidenca dirigida per John Boorman, estrenada el 1968.

En el transcurs de la Segona Guerra Mundial en el Pacífic, un aviador americà abatut cau sobre una illa ja ocupada per un mariner japonès. Cadascun intentarà prendre possessió de l'illa. Finalment, construiran junts un rai. Però les fotos de soldats torturats i més les seves diferències culturals replantejaran la seva cooperació mútua.

Hi ha dues seqüències finals a la pel·lícula:

• Primer final: Mentre que la tensió entre els dos protagonistes és al seu apogeu, un bombardeig els mata tots dos.
• Segon final: Mentre que la tensió entre els dos protagonistes és al seu apogeu, se'n va cadascú pel seu costat...

• Lee Marvin: Pilot Americà
• Toshirō Mifune: el japonès

• La pel·lícula va ser rodada durant quatre mesos a Palaos, entre les Filipines i Nova Guinea. Una curt argument va servir de base a la intriga, el decorat natural va servir d'inspiració en el rodatge pròpiament dit.
• La pel·lícula existeix amb un final alternatiu (que és el final inicial de John Boorman). Els productors van jutjar que no era prou espectacular i van decidir tallar la discussió final per muntar un stock-shot d'explosió. Explosió entesa com a resultes d'un bombardeig on els dos protagonistes trobaven la mort. Heus aquí el final original: Després dels insults, l'americà recupera els seus temes i la seva bossa a l'esquena. El japonès es posa en silenci el seu uniforme militar. Els dos homes es llancen una última mirada: rancuniosa per a l'americà i abatuda per al japonès. L'americà se’n va de la base i el japonès surt d'esquena i deixa una cadira buida i un rellotge...
• La idea de Boorman era "de donar una gir a la indústria" fent una pel·lícula muda. La primera part de la pel·lícula és efectivament sense cap diàleg elaborat.
• Toshirō Mifune va ser contractar per indicació expressa de Lee Marvin, que era un gran admirador de l'actor japonès.
• Mifune no parla una paraula d'anglès, el rodatge amb John Boorman no va ser fàcil. Lee Marvin en va aprofitar per ensenyar al seu company algunes paraules angleses.
• Durant el rodatge, hi va haver una certa pressió sobre el director per rodar una confrontació violenta entre Marvin i Mifune. La pel·lícula no contenia cap combat físic entre els dos enemics. Boorman va introduir dues imatges mentals on els protagonistes veuen, l'un després de l'altre, la seva pròpia mort. Boorman declararà molts anys més tard que la pel·lícula seria millor sense aquesta curta escena... Aquesta seqüència, evidentment, va servir per la venda de la pel·lícula, ja que es trobarà a l'anunci.
• La pel·lícula ha esdevingut una mena de clàssic (no oficial) de la història del cinema.
• La pel·lícula té la particularitat de no tenir més que dos actors i un punt comú amb L'empremta de Joseph L. Mankiewicz (1972).

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hell in the Pacific

• Duel dans le Pacifique^{[Enllaç no actiu]} a Monsieur Cinéma (francès)