Francesc Permanyer i Tuyet
![]() ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 29 gener 1817 ![]() Barcelona ![]() |
Mort | 29 desembre 1864 ![]() Madrid ![]() |
Sepultura | Cementiri del Poblenou (Barcelona, Dep. II, panteó 163) |
![]() | |
juliol de 1856 – octubre de 1856 | |
Ramon Figueras → | |
![]() | |
6 d'agost de 1863 – 29 de novembre de 1863[1] | |
Dades personals | |
Nacionalitat | Catalunya |
Formació | Universitat de Cervera ![]() |
Es coneix per | com ministre del govern espanyol i alcalde de Barcelona |
Activitat | |
Ocupació | polític, escriptor, advocat, jurista, professor titular ![]() |
Ocupador | Universitat de Barcelona ![]() |
Fills | Joan Josep Permanyer i Ayats ![]() |
Llista
|
Francesc Permanyer i Tuyet (Barcelona, 29 de gener de 1817 - Madrid, 29 de desembre de 1864)[2] fou un jurisconsult, polític i escriptor català, alcalde de Barcelona en 1856 i ministre d'Ultramar en 1863.
Biografia
[modifica]Va néixer a Barcelona el 29 de gener de 1817, fill del fabricant de sabó Joan Permanyer i Planagomar (vegeu casa-fàbrica Permanyer) i Joana Tuyet.[2] Des de jove es va dedicar a la jurisprudència, cursant després dels estudis preliminars els dos primers anys de la carrera a Cervera i a Barcelona la resta, entre 1833 i 1839.[2] Es va llicenciar el 14 de juny de 1839 a la Universitat de Sevilla. El 30 de setembre s'incorporaria al Col·legi d'Advocats de Barcelona.[2] Va ser substitut de la càtedra de segon any de jurisprudència, i al següent, agregat, després secretari de la facultat, per oposició pública en 1848, catedràtic de Codis a la Universitat de Valladolid, de la qual seria traslladat a la de Barcelona, i en 1858 a la càtedra d'Història i elements de dret comú i foral, fins que en 1862 se li va concedir la categoria d'ascens, i el 15 de desembre la càtedra numerària de la filosofia del dret i dret internacional.[3] Col·laborà a la premsa barcelonesa amb articles i composicions literàries (El Guardia Nacional. La Corona) i una obra seva fou inclosa al volum Los trobadors nous (1859); presidí els jocs florals de Barcelona el 1850.
Va ser secretari de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, més tard successivament vicepresident i president, aquest últim càrrec en 1862. Va ser examinador en la carrera del Notariat, jutge per a les oposicions de la càtedra de Retòrica i poètica de l'institut de San Isidro i per la de dret civil i comerç, vacant a Salamanca en 1862, advocat suplent dels magistrats en l'Audiència, diputat de la Junta del Col·legi; individu del Consell de disciplina, de la Universitat i de la Comissió Científica de l'Institut català de San Isidro; director de la secció d'història en l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; comissionat per a la reconstrucció de la universitat, consultor substitut del Tribunal de Comerç i principal de l'ajuntament, de societats de crèdit, de l'hospital, de la batllia del Reial patrimoni, tresorer de l'associació de Socors mutus d'advocats, vocal de la Junta per a la restauració del monestir de Montserrat i de la comissió directiva de l'Institut de San Isidro, president de la comissió d'informes sobre el projecte de Codi Civil i del consistori de Jocs Florals, i membre de la Societat Econòmica del País en 1860.[3] Va mantenir una bona amistat amb Estanislau Reynals i Rabassa.[a 1] Milità al Partit Moderat[2] i després a la Unió Liberal. Va ser escollit diputat pel districte de la Universitat de Barcelona, va prendre seient al Congrés el 8 de febrer de 1858, i fou reelegit tres vegades pel de Sant Pere, sense que l'última arribés a jurar el càrrec.[3][5] Entre juliol i octubre de 1856 va ser alcalde de Barcelona.[6] L'abril del 1862 va ser nomenat vicepresident del Congrés i en 1863 va ser cridat als Consells de la corona per la reina Isabel II,[2] exercint el càrrec de ministre d'Ultramar entre el 6 d'agost i el 29 de novembre de 1863.[7]
Va caure greument malalt a Barcelona el 18 de desembre de 1863, tement-se per la seva vida i arribant a rebre la Unció dels malalts.[2] No obstant això va aconseguir recuperar-se, encara que recauria a la fi de 1864.[2] Va morir a les dues de la matinada del 28 de desembre de 1864 a causa d'una paràlisi cardíaca, quan estaven a la seva casa el senyor de Fábregas i Laureà Figuerola.[2] Col·laborà a l'edició de las Siete Partidas.
Notes
[modifica]- ↑ Segons Manuel Duran i Bas «íntim amic».[4]
Referències
[modifica]- ↑ «Ministros y miembros de organismos de gobierno. Regencias, Juntas de Gobierno, etc (1808-2000)». Centro de Ciencias Humanas y Sociales (CCHS) del CSIC. Arxivat de l'original el 2015-08-03. [Consulta: 25 gener 2016].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Galindo y de Vera, 1865, p. 38.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Galindo i de Vera, 1865, p. 38.
- ↑ Duran i Bas, 1870, p. 16.
- ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
- ↑ Ajuntament de Barcelona. «Els Alcaldes de Barcelona».
- ↑ Urquijo y Goitia, 2008, p. 59.
Bibliografia
[modifica]- Tom núm. 11, pàg. 497, de la Gran Enciclopèdia Catalana ISBN 84-85194-05-5
- Duran i Bas, Manuel. Ateneu Barcelonès. Noticia de la vida y escritos del excmo. Sr. D. Francisco Permanyer y Tuyet. colabora la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona: Imprenta del Diario de Barcelona, 1870.
- Galindo y de Vera, León «El Excmo. Sr. D. Francisco Permanyer». El Museo Universal [Madrid], 9, 5, 29-01-1865, pàg. 38. ISSN: 1889-8440.
- Urquijo y Goitia, José Ramón de. Gobiernos y ministros españoles en la edad contemporánea. Editorial CSIC - CSIC Press, 2008. ISBN 9788400087371.
Enllaços externs
[modifica]- «Francesc Permanyer i Tuyet». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- Aquesta obra inclou fragments d'un article de la revista El Museo Universal (L'Excm. Sr. D. Francisco Permanyer) del 29 de gener de 1865, obra de León Galindo y de Vera, que va entrar en el domini públic segons la Llei de 10 de gener de 1879 sobre Propietat Intel·lectual 80 anys després de la mort de l'autor, el 1969.
Text is available under the CC BY-SA 4.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.