Estadi de Sarrià
Nom en la llengua original	(ca) Estadi de la carretera de Sarrià
Dades
Tipus	Instal·lació esportiva
Construcció	1922
Data de dissolució o abolició	1997
Clausura	1997
Cronologia
1922	construcció, Arquitecte: Matías Colmenares Errea
18 febrer 1923	obertura
1937	Copa de l'Espanya Lliure
1982	Mundial de Futbol 1982
1992	Jocs Olímpics d'Estiu de 1992
1997	clausura
Característiques
Estat d'ús	enderrocat o destruït
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sarrià - Sant Gervasi (Barcelonès)
Localització	Passatge de Forasté 2-3
41° 23′ 35″ N, 2° 08′ 00″ E / 41.3931°N,2.1333°E / 41.3931; 2.1333
Activitat
Propietat de	RCD Espanyol
Gestor/operador	RCD Espanyol
Capacitat màxima	43.667
Ocupant	RCD Espanyol

L'Estadi de Sarrià (oficialment de la carretera de Sarrià), fou el camp de futbol del Reial Club Deportiu Espanyol entre el 1923 i el 1997.

La primera pedra es col·locà el 31 desembre de 1922 sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares, i el 18 de febrer de 1923, l'Espanyol inaugurà el seu gran estadi, que rebé el nom de la carretera entre Barcelona i Sarrià, en un solar que rebia el nom de La Manigua de Can Ràbia donada la situació i l'arbrat de tota mena que envoltava el terreny. El cost va ser de 170.000 pessetes d'aquell temps. La previsió inicial de 40.000 espectadors, però a causa de la fallida de l'empresa constructora quan es va inaugurar només tenia capacitat per a 10.000 espectadors. El partit inaugural fou contra la Unió Esportiva Sants amb victòria blanc-blava per 4 a 1, el primer gol obra de Vicenç Tonijuan. El 1929, el club guanyà la seva primera copa d'Espanya. El 10 de febrer, a l'estadi de Sarrià, Josep 'Pitus' Prat marcà el primer gol del primer campionat espanyol de Lliga. A l'equip del moment destacava per damunt de tothom «El Diví», Ricard Zamora. Però, a més dels diversos Campionats de Catalunya, no seria fins al 1940 que el club guanyà la seva segona copa d'Espanya.

El 1948, el president Paco Sáenz, amb la mediació de la Federació, recomprà l'estadi, que pertanyia fins aleshores a la família De la Riva, pel preu de cinc milions de pessetes. El 1951 s'enderrocà el xalet i s'inaugurà el gol sud. El president Francesc Perelló va fer construir la nova tribuna i la graderia superposada l'any 1956, i el 1960 s'instal·là l'enllumenat artificial.^[1]

Durant els anys 1960 hi aparegueren destacats jugadors com Cayetano Re, Marcial, Rodilla, José María i Munt; però cal destacar sobretot a Ladislau Kubala (1963-1964) i Alfredo Di Stefano (1964-1967) que varen acabar la seva carrera a l'estadi de Sarrià. Després de baixar dos cops a Segona, el club recuperà un bon nivell a inicis dels 1970, amb figures com Daniel Solsona i el xilè Carlos Caszely.

Manuel Meler, el president del moment, completà la graderia sud, aixecà la nova tribuna superior, instal·là la lateral i recompongué la inferior i el gol nord, tot això en dotze anys.

L'estadi de Sarrià acollí tres partits del grup 3 de la segona fase de la Copa del Món de futbol 1982. La sort va fer que s'hi trobessin tres de les millors seleccions del moment i favorites al títol: Argentina (de Diego Maradona, Mario Alberto Kempes, Daniel Passarella…), Brasil (de Zico, Sócrates, Cerezo, Falcão, Eder…) i Itàlia (de Dino Zoff, Claudio Gentile, Marco Tardelli, Paolo Rossi…). El partit clau fou el tercer, on Itàlia derrotà Brasil per 3 a 2, en un gran encontre que ha quedat gravat com dels millors mai disputats. Itàlia passà a la ronda de semifinals i s'encaminà directe cap al títol.^[2][3]

29 juny 198217:15 CEST

Itàlia	2–1	Argentina
Tardelli  57' Cabrini  67'	Informe	Passarella  83'

Estadi de Sarrià, Barcelona

43,000 espectadors

Nicolae Rainea (Romania)

Bruno Galler (Suïssa)

Belaïd Lacarne (Algèria)

2 juliol 198217:15 CEST

Argentina	1–3	Brasil
Díaz  89'	Informe	Zico  11' Serginho  66' Júnior  75'

Estadi de Sarrià, Barcelona

44,000 espectadors

Mario Rubio Vázquez (Mèxic)

Gilberto Aristizábal (Colòmbia)

Gastón Castro (Xile)

5 juliol 198217:15 CEST

Itàlia	3–2	Brasil
Rossi  5', 25', 74'	Informe	Sócrates  12' Falcão  68'

Estadi de Sarrià, Barcelona

44,000 espectadors

Abraham Klein (Israel)

Thomson Chan (Hong Kong)

Bogdan Dochev (Bulgària)

Als anys 1980 destacaren sobre la gespa dos jugadors mítics al club, John Lauridsen i Thomas N'Kono. L'equip fou finalista de la Copa de la UEFA el 1988.

L'any 1992 fou seu de part del campionat de futbol dels Jocs Olímpics de Barcelona.^[4]

Els problemes econòmics del club obliguen l'entitat a vendre l'estadi a promotors immobiliaris. L'últim partit a Sarrià es va jugar el 21 de juny de 1997, contra el València CF, i l'Espanyol guanya per 3 a 2 i l'últim gol el marcà José Cobos. El 20 de setembre de 1997 es van fer servir 78 kg d'explosius per a enderrocar l'estadi i construir-hi uns pisos d'alt standing. L'operació va ser liderada per Romà Sanahuja, del Grup Sanahuja, que van aportar el 55% del finançament, i coparticipada per Argentaria (20%), l'RCDE Espanyol (16%) i la constructora de Florentino Pérez OCP (9%). El club hi va acabar ingressant uns 60 milions d'euros.^[5] L'Espanyol passà a jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Montjuïc, fins a l'any 2009, quan es traslladà a l'Estadi Cornellà-El Prat.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estadi de Sarrià