La teosofia (en grec, theosophia: theos, diví, i sophia, saviesa, 'ciència sagrada', 'saviesa divina') és el nom donat a una sèrie de corrents filosòfico-religiosos, històricament desvinculats entre si, que tenen en comú la voluntat de convertir la religió en una ciència, és a dir, que mesclen l'estudi paracientífic de la religió amb l'assumpció de la mentalitat religiosa, sovint amb concomitàncies mistèrico-místiques i/o ocultistes.

La primera tendència anomenada teosofia fou la doctrina esotèrica creada pels filòsofs d'Alexandria^[1] La paraula com a tal apareix al segle iii de l'era cristiana; l'utilitzen Ammoni Saccas i els seus deixebles, que van crear el sistema teosòfic eclèctic.

També hom coneix com a teosofia certes doctrines del Renaixement (filosofia natural de Paracels i mística de Jakob Böhme) i del Romanticisme (Franz Xaver von Baader i el darrer Schelling), segons les quals el coneixement de Déu i de les forces espirituals que són ocultes al món seria accessible independentment de la revelació, la qual cosa comporta un cert panteisme místico-naturalista o místico-racionalista.^[2]

En la filosofia d'Antonio Rosmini-Serbati (1797–1855, capellà catòlic i filòsof), 'teosofia' és la denominació equivalent de la teoria general de l'ésser, emprada com a títol de la seva obra pòstuma del 1859.^[3]

Modernament, però, el terme s'associa sobretot amb la doctrina elaborada per Helena Blavatsky. El 1875, amb Henry Steel Olcott i William Quan Judge, Blavatsky va crear la Societat Teosòfica, una organització espiritualista propera a altres moviments iniciàtics de la mateixa mena, com la francmaçoneria, els Rosa-Creu o el martinisme, amb els quals ha mantingut una estreta relació fins avui. La moderna teosofia recupera el principi teosòfic antic. Basada en un sincretisme que parteix de les tradicions de l'hinduisme i del budisme, els teòsofs afirmen que el seu fonament és un "cos de veritat" comú a totes les religions: la Tradició Primordial. La teosofia, diuen, és una recreació moderna del Sanatana Dharma, "la Veritat Eterna", com a religió en si mateixa.^[4] En aquest sentit concret, la teosofia forma part destacada de l'anomenat esoterisme occidental. En el canvi de segle la teosofia de Blavatsky fou molt influent en certs medis intel·lectuals i artístics.

• Florence Fuller

• Goodrick-Clarke, Nicholas. The Western Esoteric Traditions. Nova York: Oxford University Press, 2008. 
• Washington, Peter. El mandril de Madame Blavatsky: historia de la teosofía y del gurú occidental. Barcelona: Destino, 1995. (Oráculo manual; 2) ISBN 84-233-2589-X [Edició original: Madame Blavatsky's baboon. London: Martin Secker and Warburg Ltd., 1993]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teosofia