Renaud Victor

Biografia
Naixement	(fr) Marcel Louis Victor Renaud 4 maig 1946 París
Mort	3 octubre 1991 (45 anys) Avinyó (França)
Sepultura	Monoblet
Activitat
Ocupació	actor, director de cinema, guionista
Família
Cònjuge	Monic Parelle
Fills	Cyrill Renaud

Renaud Victor (París, 4 de maig de 1946 – Avinyó, 3 d’octubre de 1991) és un director de cinema, guionista i actor francès.^[1]

El seu germanastre, Charles, és autista^[2]. Era molt jove quan el seu pare va marxar de casa^[3]. Sovint va freqüentar habitacions fosques durant la seva joventut, abans de marxar a viure durant tres anys a Dahomey al costat del seu pare adoptiu militar^[4]. Encara que no es considerava un cinèfil, va confiar el 1984 que s'havia inspirat especialment en tres pel·lícules: Els amants de la nit de Nicholas Ray, Baby Doll, i Esplendor a l'herba d'Elia Kazan^[5].

De tornada a França el 1961, quan tenia 15 anys, cap escola el va admetre^[4]. Es va unir a una classe de graduació, que va conduir a un centre d'aprenentatge^[4]. Va treballar com a lampista i encarregat de benzinera, i des de 1969^[6], va fer cursos de sociologia, etnologia i d'estudis cinematogràfics a la centre universitari de Vincennes, i està a prop dels cercles Maoistes.^[7]

Després de veure Le Moindre Geste, que el va deixar «impressionat i molest», es va posar en contacte amb el seu director, Fernand Deligny^[4]. Entre 1972 i 1975, es va interessar per l'entorn de vida dels joves autistes sota la responsabilitat de Deligny a Monoblet^[5]. També es va establir a prop de Monoblet i va llogar una casa amb un amic on va acollir un nen autista^[4]; convertit en acollidor en adopció^[5], es va instal·lar durant molt de temps en aquest departament^[8] .

Abans de Deligny una ruptura radical amb la seva idea inicial del cinema i una certa forma de societat^[4], impulsant d'ara endavant un cinema de l'autèntic, treu de la iniciativa d'aquest Ce gamin, là, pel·lícula experimental que evoca el cas de Janmari: troba un èxit d'estima^[5] — Jacques Siclier jutjant per exemple a Le Monde que revela l'essencial sobre la forma de vida d'aquests joves autistes, amb un resultat bonic, commovedor, sensible.^[9] Ajudat en la producció per François Truffaut, de qui va obtenir retalls nets i un canvi de títol,^[7] va ser entrenat per Richard Copans (que es va convertir en un amic íntim^[6][2]) dirigint la fotografia.

El 1980, va donar amb Hé ! Tu m'entends ? una investigació (basada en un llibre de Charly Boyadjian^[6]) sobre la classe obrera de Grenoble que convoca la seva dona Monique Parelle^[10] i el seu fill Cyril^[7]i que, sent rebutjada pel públic^[5], aquesta vegada va despertar dures crítiques^[2]. A Le Meilleur de la vie (1985), que ell jutja capital, retrata (per primera vegada amb actors professionals) la història d'una parella d'enamorats però soscavada per contingències externes^[5]. El rodatge va patir conflictes dins de l'equip i un baix pressupost^[2]. Es tracta, segons Édouard Waintrop, d'un nou fracàs^[6].

Aleshores va ser director de producció de diversos llargmetratges, per a la companyia Les Films du passage fundada per Copans^[6]. També participa en el col·lectiu Cinélutte, cofundat pel mateix.^[7] Paral·lelament, va formar amb Deligny diversos projectes d'adaptació, com ara Rue de l'Oural (sobre una experiència teatral durant la dècada dels 50) o Peau d'argile (la trama del qual transcorre en la prehistòria). Cap al 1989 va rodar Fernand Deligny, sobre una pel·lícula per fer, que dona veu a l'educador aleshores en els seus últims anys, sobre la relació entre imatges i paraules^[2].

Amb l'ajuda d'un periodista de Libération, troba aleshores un pres fugit, Jean-Yves Beck^[11], amb qui simpatitza i a qui convenç de rendir-se per purgar la seva condemna i després poder reintegrar-se^[6]. Està projectant un documental inacabat, Un homme de trop^[3]. Però això el va portar a freqüentar la presó de les Baumettes, on va filmar la seva darrera producció, De jour comme de nuit (1991), que tracta sobre el confinament a través d'un documental sobre el món carcerari.^[12] En immersió total, no dubta a dormir en una cel·la, sol o en companyia de presos^[3].

Poc després de completar De jour comme de nuit,^[7] es va trobar «físicament esgotat»^[2]. Va morir a Avinyó el 3 d’octubre de 1991,^[13] als 45 anys, a causa d'un càncer devastador declarat tres mesos abans^[6]. No pot adaptar Yanoama, l'autobiografia d'Ettore Biocca, tal com va planejar^[3].

Descansa al cementiri de Monoblet.^[7]

Durant el Festival Internacional de Cinema Documental s'atorga un premi Renaud-Victor, dotat pel CNC.^[14]

Bernard Bastide i Jacques-Olivier Durand creuen que

Segons els mateixos autors, una constant recorre la seva obra (només d'aparença heterogènia): la fragilitat de l'espècie humana^[2].

Per la seva banda, Anne Baudry, editora de De jour comme de nuit, veu en el tema del confinament — i la llibertat un problema permanen per a Renaud Victor^[15]. I afegeix que mai va deixar d'intentar fugir de la vida al cinema, com si la vida s'hagués refugiat en les pel·lícules i que l'única vida per la qual val la pena viure era la que 'trobem en la projecció d'imatges parpellejants^[16].

• 1976 : Ce gamin, là, documental
• 1980 : Hé ! Tu m'entends ?
• 1985 : Le Meilleur de la vie
• 1989 : Fernand Deligny, à propos d’un film à faire
• 1992 : De jour comme de nuit, documental realitzat a la presó de Las Baumetas

• 1976 : Ce gamin, là, documental
• 1980 : Hé ! Tu m'entends ?
• 1985 : Le Meilleur de la vie

• Robert Grelier (conducteur) «Entretien avec Renaud Victor». Image et Son..
• «Ce gamin-là, un film de Renaud Victor». L'Avant-scène Cinéma, janvier 1976, pàg. 56-58..
• Jacques Grant (conducteur) «Renaud Victor : le rôle du cinéma n'est pas d'entériner la réalité...». Cinéma, février 1976, pàg. 76-91. ; [Amiel 1976] Mireille Amiel, « Ce gamin, là », ibid., p. 157-159.
• Bernard Bastide «Impressions de tournage : Le Meilleur de la vie, un film de Renaud Victor». Calades, mai 1984, pàg. 15-18.
• Édouard Waintrop «Renaud Victor jusqu'au bout». Libération, 09-10-1991..
• Christine Delorme «Renaud Victor, la prison de l'intérieur». Libération, 24-03-1992, pàg. 53-54..
• Bernard Bastide i Jacques-Olivier Durand. Renaud, Victor, a Dictionnaire du cinéma dans le Gard. Les Presses du Languedoc, 1999, p. 268-271. BD. ISBN 2-85998-215-9. .
• Anne Baudry, Bruno Muel, Jean-François Neplaz, Richard Copans, Caroline Caccavale et José Césarini. Renaud Victor présence proche. Marseille: Commune, 2019, p. 123. Baudry et al. 2019. ISBN 979-10-91248-18-1.