Pinsap

Abies pinsapo
Estat de conservació
Espècie amenaçada
UICN	42295
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Classe	Pinopsida
Ordre	Pinales
Família	Pinaceae
Gènere	Abies
Espècie	Abies pinsapo Boiss., 1838
Distribució

El pinsap (Abies pinsapo)^[1]és una espècie de conífera de la família de les pinàcies, de distribució molt restringida al sud de la península Ibèrica i nord d'Àfrica. Està emparentat amb altres espècies d'avets de distribució mediterrània. També rep les denominacions d'avet andalús, avet d'Andalusia o avet d'Espanya.^[1]

Les avetoses naturals d'aquesta espècie (denominades pinsapars) únicament es localitzen en determinats punts de la Serranía de Ronda a Espanya, enclavada en l'extrem occidental de la serralada Bètica (províncies de Màlaga i Cadis), i al Rif marroquí, encara que alguns autors consideren l'avet marroquí una espècie diferent (A. maroccana).

La major part dels pinsapars espanyols es troben en àrees protegides sota alguna figura legal: Parc Natural de la Serra de las Nieves i Paratge Natural dels Reals de Serra Bermeja, a la província de Màlaga, i Parc Natural Sierra de Grazalema a la província de Cadis. A la Serra de Santa Cruz, Orcajo (província de Saragossa), fora de la seva àrea natural de distribució, hi ha també un pinsapar, fruit d'una repoblació de principis del segle xx.^[2]

És un arbre robust, de fins a 30 metres d'alçada, de capçada piramidal (encara que la seva forma varia depenent de l'edat i de les adversitats sofertes per l'arbre), que presenta acícules curtes, de 10 a 15 mm, gruixudes i rígides, d'àpex agut, disposades helicoidalment, cosa que dona a les branquetes l'aspecte d'un raspall per a tubs. Aquesta morfologia i disposició de les acícules faciliten una menor evapotranspiració i permet a aquesta espècie una certa resistència enfront de la sequera estival, típica de l'àmbit mediterrani. Les pinyes són cilíndriques i, com en les altres espècies del gènere, se situen en la part superior de la copa. Estan formades per escates caduques que es desarticulen de l'eix llenyós (raquis) en la tardor del primer any, alliberant les llavors alades.

Els boscos peninsulars d'aquesta espècie es troben entre 1.000-1.700 metres d'altitud. Són formacions pures o barrejades en menor mesura amb roure valencià (Quercus faginea), auró negre (Acer monspessulanum i Acer granatense) o pins (Pinus halepensis i P. pinaster). El pinsap requereix unes condicions de temperatura no gaire extremes, amb estius frescos i hiverns freds, amb elevades precipitacions a la primavera i boires freqüents a la tardor i primavera, i una certa humitat estival, i es pot classificar aquest clima com a submediterrani de muntanya humit. Els pinsapars es desenvolupen amb tota la seva esplendor en les zones d'obaga, i no falten als solells, encara que en aquest cas són boscos més esclarissats. Aquesta espècie és indiferent al substrat, i creix tant en sòls calcaris com de peridotites.

Els pinsapars tenen un elevat valor paisatgístic i científic. Malgrat la protecció de què gaudeixen aquests boscos, encara són molts els perills que els amenacen: incendis provocats, projectes urbanístics, erosió, falta de regeneració per sobrepastoreig, excés de visitants incontrolats, etc. El pinsap va ser descrit per a la ciència pel botànic suís Edmund Boissier, en la seva obra Voyage botanique dans le Midi de l'Espagne ('Viatge botànic pel sud d'Espanya'), 1838.

Hi ha tres varietats, la tipus a Espanya i les altres, Abies pinsapo var. marocana i Abies pinsapo var. tazaotana, endèmiques del Rif Marroquí, tractades com espècies independents per alguns autors.^[3]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pinsap