Manuel Ainaud i Sánchez

Manuel Ainaud i Sánchez
Biografia
Naixement	(ca) Manuel Ainaud Sánchez 17 abril 1885 Barcelona
Mort	28 desembre 1932 (47 anys) Barcelona
Activitat
Ocupació	pintor, pedagog
Art	pedagog, dibuixant
Moviment	Els Negres (o "ala negra" del modernisme)
Família
Fills	Josep Maria Ainaud de Lasarte, Joan Ainaud de Lasarte
Germans	Josep Ainaud i Sánchez Enric Ainaud i Sánchez
Signatura

Manuel Ainaud i Sánchez (Barcelona, 17 d'abril de 1885 – 28 de desembre de 1932)^[1] fou pedagog i artista, director general de l'Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i membre del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Fill del fotògraf occità Jules Ainaud i de mare andalusa, fou el menor de set germans (Enric fou violinista i Josep fou pintor, actor i escenògraf); es va casar amb una de les filles de Carme Karr, Carme de Lasarte i Karr (1918), i tingueren quatre fills: Joan, Anna, Josep Maria i Montserrat. Està enterrat al cementiri del Sud-Oest de Barcelona (Montjuïc).^[2]

Estudià dibuix a les escoles de l'Ateneu Obrer de Barcelona, tenint de professor a Antoni Gelabert Alart. També va prendre classes amb el pintor Joan Roig, encara que va ser molt autodidacta.

Ben aviat es donà a conèixer com a capdavanter del grup artístic denominat Els Negres (o "ala negra" del modernisme, amb Joaquim Biosca, Jaume Muntasell i Martí Gimeno), pels grans dibuixos al carbó (amb un traç unit que gairebé cobria tota la composició, infonent a l'obra una qualitat tenebrosa) de temes urbans (dels afores i carrer) i, sobretot, de multituds (de manera semblant a Modest Urgell), amb una certa intenció social (fires, romeries, aplecs, bugaderies, etc.). Exposà als Quatre Gats (març 1903) amb el seu amic i escultor Enric Casanovas i Claudi Grau, i a la I Exposició de Belles Arts del Cercle de Propietaris de Gràcia ("La crisi del modernisme artístic", Francesc Fontbona, Curial, 1975, pg.70). Presidí la secció d'Art i Literatura de l'Aplec Catalanista, col·laborà amb Les Arts i els Artistes i alternà l'activitat artística amb la pedagogia. L'any 1905 creà amb alguns dels seus amics l'Agrupació Artística, que organitzà diverses exposicions molt notables.

Ingressà l'any 1909 com a professor de dibuix i treballs manuals a l'Escola Horaciana, capdavantera dels nous corrents pedagògics i aleshores dirigida per Pau Vila, i més tard (1910-15), va ser director del Nou Col·legi Mont d'Or,^[3] on conegué la seva muller.

Dedicà tots els seus esforços a aconseguir una escola pública gratuïta i de qualitat. L'any 1915 fou elegit president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, des d'on organitzà una intensa campanya per a l'escola pública, a través de la premsa, de conferències a entitats obreres i dirigint manifestacions ciutadanes.

Viatjà per França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa per conèixer directament les experiències de l'Escola Nova o Escola Moderna que s'imposava a Europa. Al seu retorn a Barcelona, l'any 1917, fou nomenat director general de l'assessoria tècnica de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, de la qual fou l'ànima i l'impulsor de la moderna organització escolar de la ciutat. Ressuscità prop de quaranta antics llegats, que l'Ajuntament tenia oblidats, per a la construcció d'escoles ("Grups Escolars") amb una subvenció del 50% de l'Estat, i projectà un ambiciós pla de construccions escolars, d'acord amb l'arquitecte Josep Goday, que s'inicià amb la inauguració de dos centres el 1917 i 1919 i es culminà el 1934. Lluità per l'escolarització dels nens i la dignificació de l'escola pública, reestructurant centres d'educació primària, especial i d'arts i oficis, dotant-los de recursos.

També tirà endavant tota una sèrie de serveis complementaris com les cantines infantils, els banys de mar, les revisions mèdiques i les colònies d'estiu amb resultats tan admirables com les Colònies de Vilamar i Turissa i les modèliques escoles innovadores, com l'Escola del Mar (1922) o la del Guinardó (1923). Sabé escollir bons col·laboradors, com el Dr. Enric Mias Codina, Ventura Gassol, Ramon Jori, Antoni Gelabert Alart, Pere Vergés i Artur Martorell i Bisbal, amb els quals era molt exigent i organitzat. El 1922, aconseguí l'aprovació del Patronat Escolar de Barcelona, que donà un gran impuls a l'ensenyament primari a Barcelona i influí en gran manera en el millorament pedagògic a Catalunya, formant i seleccionant mestres.

La dictadura de Primo de Rivera el destituí del seu càrrec pel caràcter liberal i catalanista de la seva tasca, i no pogué retornar a l'Ajuntament fins al 1930, després d'uns anys especialment difícils en què es dedicà a la venda de material escolar i al disseny de mobles per a escoles. Reprengué amb entusiasme l'obra interrompuda, ressuscitant el Patronat Escolar, i en un sol dia, l'any 1931, pogué inaugurar 11 grups escolars nous, que Ainaud va definir com a "bells". Manuel Ainaud fou nomenat membre del Consell de Cultura de la Generalitat, vocal del Comitè de la Llengua i conseller d'Instrucció Pública a Madrid, treballant incansablement fins que una llarga malaltia posà fi a la seva vida als 47 anys.

Se li ha dedicat una plaça a Barcelona (Sant Martí), a la sortida de la parada de metro Besòs. És un espai d'uns 7.400 metres quadrats, delimitat per la Gran Via i els carrers Andrade i Ca n'Oliva. Es va proposar al Districte de Sants-Montjuïc el seu nom per a un dels futurs cinc centres educatius que està previst construir-hi, com un senyal de reconeixement a un model educatiu de ciutat que va ser capdavanter de l'educació del període republicà. L'Institut d'Estudis Catalans ha concedit algunes borses d'estudi com a Premi Manuel Ainaud.

• 
  Com a estudiant de l'Ateneu Obrer
• 
  Retrat
• 
  Dibuix al carbó
• 
  Retratat per Claudi Grau (Els Negres)
• 
  Amb muller i fill Joan. Port de la Selva, 1920
• 
  Amb muller i fills (Joan i Josep Maria). Barcelona, 1932

• Francès i Aragall, Hermenegild. "De la renovació pedagògica a Catalunya: D. Manuel Ainaud i la Comissió de Cultura de l'Excm. Ajuntament de Barcelona". Dins de Miscellanea Barcinonensia : revista de investigación y alta cultura Barcelona núm. 48 (12 1977), p. 53-76.
• Cañellas i Julià, Cèlia. "Política escolar de l'Ajuntament de Barcelona 1916-1936"; pròleg de Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona, Ed. Barcanova, 1982.
• Borja i Solé, Maria de. "El joc, eina pedagògica a Catalunya". Edicions Universitat. Barcelona. 1984.
• Pàrraga Escolà, Maria. "Manuel Ainaud (1885-1932) : memòria d'una època". Edició : Barcelona : Ajuntament de Barcelona. Regidoria d'Edicions i Publicacions, 1989. Col·leccio : Gent de la Casa Gran; 2. ISBN 84-7609-272-5
• Domènech i Domènech, Salvador. "Manuel Ainaud i el Patronat Escolar de Barcelona". Temps d'educació, revista de la Divisió de Ciències de l'Educació, Universitat de Barcelona. Barcelona : Servei de Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1989. Núm. 17 (1 semestre 1997), p. 273-291.
• Domènech Domènech, Salvador. "Manuel Ainaud i la tasca pedagògica a l'Ajuntament de Barcelona"; pròlegs de Marta Mata i Garriga i Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. Biblioteca Abat Oliba; 152.
• Cipro, Miroslav - Slovník pedagogu : 1. díl / Miroslav Cipro. -- 1. vyd. -- Praha : M. Cipro, 2001. 552 pg.
• Josep Maria Ainaud de Lasarte. "Mestres que han fet Catalunya". Barcelona, Ed. Mediterrània, 2001.
• Aisa Pàmpols, Ferran (2000), Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999). Una història de Barcelona, págs. 138-139, Barcelona: Lallevir SL/Virus editorial. ISBN 84-931045-0-7
• Saladrigas, Robert. "L'Escola del Mar i la renovacío pedagogica a Catalunya; converses amb Pere Vergés". Barcelona : Ed. 62, 1973. 25 x 17 cm. 368 p.
• Salvador, Joan. "Manuel Ainaud Sànchez". Catalunya Cristiana núm. 641 (2/1/1992).
• Manuel Ainaud, La primera Escola de Sords‐muts establerta a Barcelona. Revista "La Paraula, Butlletí de l'Escola Municipal de Sords‐muts", Any II, núm. 1, Barcelona, gener‐març de 1919.
• Raimon Portell i Salomó Marquès, "Els mestres de la República", Ara Llibres, Barcelona, 2006.
• Diccionari biogràfic Albertí
• Diccionario Ràfols de artistas contemporáneos de Cataluña y Baleares: pintura, dibujo, escultura, grabado, ilustración. Barcelona: Ed. Catalanes, 1985-1989.
• Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. J.F. Ráfols. Editorial Millá. Barcelona, 1951. Tomo I. Pg. 8.
• Jardí, Enric. Història dels 4 gats. Editorial Aedos. Barcelona, 1972. Pgs. 176-178.
• Saur [edición]. Diccionario general de artistas. Los artistas visuales de todos los tiempos y pueblos. 13 vols. hasta la fecha Munich-Leipzig, 1992- <1996>.
• Cien años de pintura en España y Portugal (1830-1930). 11 vols. Eds. J.M. Arnáiz, et al. Madrid, 1988-1993.
• Bozal, V. Pintura y escultura españolas del siglo XX (1900-1939). Summa Artis. Historia general del arte, vol.36. Madrid, 1992.
• Gloria Escala Romeu, Real Academia de Historia: Diccionario Biográfico Español. https://dbe.rah.es/biografias/50230/manuel-ainaud-sanchez

• Web personal
• El Patronato Escolar de Barcelona: Manuel Ainaud: María de Borja i Solé; "El joc, eina pedagògica a Catalunya"; p. 40-41.