La llum de calci o llum de Drummond, també anomenada limelight,^[a] és un tipus de llum d'escenari que es va utilitzar en teatres i music halls el segle xix, en el qual una flama d'oxihidrogen es projecta sobre una malla cilíndrica de calç viva (òxid de calci) que pot arribar a 2.572 °C abans de fondre's. Es genera una il·luminació d'alta intensitat; la llum es produeix per una combinació d'incandescència i candoluminescència. Encara que ja fa molt de temps que va ser substituït per l'arc elèctric, el terme ha sobreviscut a Anglaterra: quan algú és un personatge públic famós, encara es diu que es troba sota el limelight.

L'efecte va ser descobert en la dècada de 1820 per Goldsworthy Gurney,^[1] gràcies al treball amb la torxa oxhídrica, encara que la invenció s'atorga normalment a Robert Hare. El 1825, un enginyer escocès, Thomas Drummond (1797-1840), va veure una demostració de l'efecte de Michael Faraday i es va adonar que aquesta llum podia ser útil per a la topografia. Drummond en va construir una versió operativa el 1826, per això el limelight és de vegades conegut com a llum de Drummond en honor seu.

El limelight va ser utilitzat per primera vegada en públic a la Royal Opera House de Londres el 1837 i va gaudir d'un ampli ús en teatres de tot el món entre els anys 1860 i 1870. Els limelights van ser emprats per posar en relleu als solistes, de la mateixa manera que avui es fa amb el modern followspot.^[2] El limelight va ser reemplaçat per l'arc elèctric ja en el segle xix.