La llei de dilució d'Ostwald és una equació que relaciona la conductivitat molar, Λ, i la constant d'equilibri, K, d'una reacció química de dissociació d'un electròlit en els seus ions i que s'ajusta bé per a la conductivitat d'electròlits febles:^[1]

${\displaystyle K={\frac {c\left({\frac {\Lambda }{\Lambda ^{0))}\right)^{2)){1-\left({\frac {\Lambda }{\Lambda ^{0))}\right)))}$

Fou descoberta pel químic alemany Wilhelm Ostwald (1853-1932), el 1888, seguint la teoria de la dissociació electrolítica de Svante August Arrhenius (1859-1927). Segons Arrhenius els electròlits febles es dissocien parcialment en dissolució i es produeix un equilibri químic entre l'electròlit no dissociat i els seus ions que es pot representar amb la següent equació:

AB A⁺ + B^-

A concentracions molt baixes aquest equilibri es desplaça cap a la dreta i la conductivitat molar, Λ, és propera a la conductivitat molar a dilució infinita Λº. Si la concentració s'incrementa l'equilibri es desplaça en el sentit invers, és a dir, cap a l'esquerra, i la concentració d'electròlit sense dissociar augmenta i la conductivitat molar disminueix des de Λº a Λ. El grau de dissociació de l'electròlit AB en forma de cations A⁺ i anions B^-, és Λ/Λº, i se simbolitza per α:^[1]

${\displaystyle \alpha ={\frac {\Lambda }{\Lambda ^{0))))$

A concentracions altes la dissociació és menor, mentre que a dilució infinita la dissociació és completa i la conductivitat molar és Λº.

Per a electròlits forts es compleix la llei de Kohlrausch.