Joan Casso
  | |
| Nom original | (fr) Jean Cassou |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 9 juliol 1897 Bilbao (Espanya) |
| Mort | 15 gener 1986 (88 anys) 5è districte de París (França) |
| Sepultura | cementiri parisenc de Thiais |
Prefect of Haute-Garonne (en)  | |
| 1943 – 1943 | |
| Dades personals | |
| Formació | Lycée Charlemagne Facultat d'Art de París |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta, crític d'art, historiador de l'art, especialista en literatura, crític literari, traductor, militant de la resistència, escriptor, alt càrrec |
| Ocupador | Escola del Louvre Museu Nacional d'Art Modern |
| Membre de | |
| Nom de ploma | André Noir |
Premis | |
Signatura  | |
   | |
Joan Casso, o Jean Cassou (Deusto, Bilbao, País Basc, 9 de juliol de 1897 - París, França, 16 de gener de 1986) fou un escriptor, poeta, narrador, assagista, traductor, historiador, crític literari i crític d'art francès nascut al País Basc.[1]
Fill de pare francès i mare andalusa, es traslladà a França amb la seva família quan encara no havia complert un any. Allà, s'educà i va rebre ben aviat una àmplia formació humanística que va despertar la seva vocació literària i la seva sensibilitat artística, i també la seva dedicació a l'estudi de la literatura, la història i la cultura hispana. A França, durant tota la seva vida, va exercir un important paper en la divulgació de la literatura espanyola com a crític, assagista, traductor i historiador. A principis dels anys vint s'inicià també com a crític literari.[2][3]
Entre les seves publicacions, destaquen alguns assajos crítics tan rellevants com els titulats Cervantes (1928), Vie de Philippe II (1929) i Panorama de la littérature espagnole contemporaine (1929). Durant els anys vint, Jean Cassou també es donà a conèixer com a escriptor, gràcies a la publicació d'algunes novel·les com Éloge de la folie (1925) i La clef des songes (1928). La seva producció narrativa s'incrementà amb títols com Les massacres de Paris (1935), Li bel automne (1950), Le livre de Lazare (1955), Le temps d'aimer (1959) i Dernières pensées d'un amoureux (1962).[4] Finalment, d'entre les seves darreres novel·les, que es dirigiren cap al corrent psicoanalític que dominà bona part de la creació europea i americana durant el segle xx, destaca Li voisinage des cavernes (1971).[5] Publicà Encyclopédie du symbolisme (1979). També destacà com a crític d'art, amb obres com Le Gréco (1931), Picasso (1940, 1958) o Panorama des arts plastiques contemporains (1960).[1]
La seva casa de la parisenca rue du Figuier es convertí en un dels punts més animats de l'hispanisme francès d'entreguerres, amb la trobadas d'una enorme llista d'amics i intel·lectuals del moment, com Rafael Alberti, María Blanchard, Manuel Altolaguirre Bolín, Georges Braque, Manuel Azaña, Corpus Barga, Julio i Jorge Guillén, Ramón Gómez de la Serna, Max Aub, María Teresa León, Pedro Salinas o Unamuno, escriptor aquest darrer a qui Cassou admirava profundament i la deportació del qual faria que les seves postures estètiques passessin a ser ètiques.[2][6]
Políticament, donaria suport a la Segona República espanyola i al Front Popular, primer, i es manifestaria després contra el Govern col·laboracionista francès de Vichy i l'ocupació nazi, i s'encarregà, més endavant, de coordinar les forces militars de la Resistència francesa al Llenguadoc.[1][2]
En el terreny professional, Cassou, va ser un escriptor primerenc que, com a crític, s'encarregà de la crònica de les lletres espanyoles durant deu anys a la prestigiosa revista Mercure de France, i que el 1918 va fundar la revista Les Lettres Parisiennes. Va exercir un important paper com a traductor al francès d'autors hispans, com Unamuno, Eugeni d'Ors i Blasco Ibáñez, Gómez de la Serna, Pérez de Ayala, Cervantes o Lope de Vega, i en art va escriure regularment sobre els seus contemporanis, especialment sobre els autors hispans de l'Escola de París.[2]
Havent ingressat a l'administració de Belles Arts el 1931, el 1945 fou nomenat Conservador cap de Musée National d'Art Moderne de París el 1945, càrrec que ocupà entre els anys 1946 i 1964.[1][7]
La biblioteca personal de Cassou forma part dels fons de la Biblioteca i Centre de Documentació del Museu Reina Sofia.[6]
L'11 de juliol de 1997, l'Ajuntament de Bilbao homenatjà a Jean Cassou en el centenari del seu naixement. L'escultura, abstracta en pedra i marbre, és obra de Bernat Vidal. L'obra és un paral que emergeix d'un bloc de marbre sense desbastar, i té la seva ubicació als jardins de Botica Vieja, a Deusto.[8]
Després de participar en la seva creació al costat d'altres intel·lectuals,[9][10] es va convertir en el primer president de l'Institut d'Estudis Occitans.[11][12]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Joan Casso». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «El centro Conde Duque recupera la memoria del hispanista Jean Cassou». El País, 20-11-2001 [Consulta: 12 desembre 2020].
- ↑ ««Jean Cassou y sus amigos», un homenaje al hispanista francés». Diari ABC, 03-12-2001 [Consulta: 12 desembre 2020].
- ↑ Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle.. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-147-9.
- ↑ Fernández de Cano, J. R. «Jean Cassou 1897-1986)». EPDLP. El Poder de la Palabra [Consulta: 12 desembre 2020].
- ↑ 6,0 6,1 «"Con todo mi afecto". Dedicatorias manuscritas en la Biblioteca de Jean Cassou». Museu Nacional Reina Sofia, 2020. [Consulta: 12 desembre 2020].
- ↑ McDonald, Gay R. «The Launching of American Art in Postwar France: Jean Cassou and the Musée National d'Art Moderne». American Art. The University of Chicago Press, Vol. 13, Núm. 1, 1999, pàg. 40-61. ISSN: 1549-6503 [Consulta: 12 desembre 2020].
- ↑ Prado, Ana. «Escultura de Jean Cassou». Bilbaopedia. [Consulta: 12 desembre 2020].
- ↑ Puig i Moreno, Gentil «Homenatge al nostre mestre Robert Lafont. La seva contribució a la sociolingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana, Núm. 21, 2011, pàg. 225. DOI: 10.2436/20.2504.01/38. ISSN: 0211-0784 [Consulta: 12 desembre 2020].
- ↑ Alibert, Loïs; arbonell i Gener, Josep. La correspondència entre Loïs Alibert i Josep Carbonell i Gener: materials per a l'estudi de la codificació de la llengua occitana. Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 62. ISBN 978-84-7283-196-4 [Consulta: 12 desembre 2020].
- ↑ Manent i Tomàs, Jordi «Cartes de Pompeu Fabra a l'exili (adreçades a: J. Alavedra, J. M. Bellido, F. Cuito, J. Ferrer Aymar, Front Universitari de Catalunya, J. Gili, P. Rouquette, F. Soldevila, R. Tasis, V. Torres, Ll. Torres Ullastre I J. Trueta)». AUSA, Vol. XIX, Núm. 145, 2000, pàg. 231 [Consulta: 12 desembre 2020].
- ↑ Güell, Mònica «La recepció de Maragall a França». La projection internationale de Joan Maragall / La projecció internacional de Joan Maragall, 2012 [Consulta: 12 desembre 2020].
Text is available under the CC BY-SA 4.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.
