Gaston Bachelard

Biografia
Naixement	27 juny 1884 Bar-sur-Aube (França)
Mort	16 octubre 1962 (78 anys) 9è districte de París (França)
Sepultura	Bar-sur-Aube
Professor d'universitat Universitat de París
1940 – 1955 ← Abel Rey – Georges Canguilhem →
Dades personals
Formació	Facultat d'Art de París - doctorat (–1927)
Director de tesi	Léon Brunschvicg i Abel Rey
Activitat
Camp de treball	Filosofia de la ciència i estètica
Ocupació	filòsof, employee of a public institution (en) , matemàtic, físic, professor d'universitat, poeta, escriptor, teòric literari
Ocupador	Facultat d'Art de París Universitat Harvard Postes, télégraphes et téléphones (en)
Membre de	Académie des Sciences Morales et Politiques Acadèmia Internacional d'Història de la Ciència
Moviment	Epistemologia històrica
Professors	Abel Rey
Alumnes	Cornelius Castoriadis i Michel Adam
Influències	Friedrich Wilhelm Nietzsche, Albert Einstein i Carl Gustav Jung
Carrera militar
Rang militar	tinent segon
Conflicte	Primera Guerra Mundial
Obra
Obres destacables (1937) L'expérience de l'espace dans la physique contemporaine (en) (1938) The Psychoanalysis of Fire (en) (1938) La Formation de l'esprit scientifique (fr) (1942) L'Eau et les Rêves (fr)
Estudiant doctoral	René Taton i Maurice Daumas
Fills	Suzanne Bachelard
Premis (1961)  Gran Premi Nacional de les Lletres (1960)  Comandant de la Legió d'Honor  Croix de guerre 1914-1918, étoile d'argent (fr)
Signatura

Gaston Bachelard (1884-1962) va ser un filòsof especialitzat en estètica i filosofia de la ciència. Es definia com a racionalista i buscava les connexions entre els diferents camps del coneixement (fruit de la seva experiència personal, car va començar estudiant física i va acabar teoritzant sobre literatura). Va ser condecorat amb la Legió d'Honor francesa.^[1]

Va encunyar els conceptes d'ofelització i de ruptura epistemològica, que és un precedent del concepte de paradigma de Kuhn, en afirmar que la ciència progressa amb el canvi de mentalitat dels científics i no tant per descobertes concretes. La ciència, a més a més, no produeix veritat, sinó una manera de preguntar-se sobre la realitat on tot extrem és reduccionista, cal per tant usar un mètode pluralista, rebutjant per exemple el materialisme extrem tan freqüent a la seva època.

Adoptant els arquetips de Jung, va estudiar la influència dels elements clàssics en la literatura, com a prova del reflex de la psicologia col·lectiva en l'art. Així, els escriptors d'aire tendeixen a l'idealisme i usen metàfores basades en el vent, el cel o els ocells, com els del romanticisme. Els autors del realisme, per contra, són de terra i per això es fixen en allò material i concret, lligat al present, amb abundància de descripcions. Les obres d'autors d'aigua són fluides i tendeixen a la malenconia, com els poetes de l'spleen. Finalment, els artistes de foc usen la fantasia i la passió per escriure els seus llibres i a vegades poden tendir al nihilisme destructor, com les flames.

• Essai sur la connaissance approchée (1927)
• Étude sur l'évolution d'un problème de physique. La propagation thermique dans les solides. (1928)
• La Valeur inductive de la Relativité (1929)
• Le Pluralisme cohérent de la chimie moderne (1932)
• L'Intuition de l'instant (1932)
• Les Intuitions atomistiques (1933)
• Le Nouvel Esprit scientifique (1934).
• L'Expérience de l'espace dans la physique contemporaine (1937)
• La Formation de l'esprit scientifique (1938).
• La Psychanalyse du feu (1938)
• Lautréamont (Bachelard) (1939)
• La Philosophie du non (1940).
• L'Eau et les rêves (1942).
• L'Air et les songes (1943).
• La Terre et les rêveries du repos (1946).
• La Terre et les rêveries de la volonté (1948).
• Le Rationalisme appliqué (1949).
• La Dialectique de la durée (1950).
• Le Matérialisme rationnel (1953).
• La Poétique de l'espace (1957)
• La Poétique de la rêverie (1960)
• La Flamme d'une chandelle (1961).

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gaston Bachelard