Freixe de fulla gran

Fraxinus excelsior
Fulles, flors i fruits
Dades
Font de	fusta de freixe, fusta de freixe de fulla grossa, oli de llavor de freixe de fulla gran i llavor de freixe de fulla gran
Planta
Tipus de fruit	sàmara
Estat de conservació
Gairebé amenaçada
UICN	203367
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Lamiales
Família	Oleaceae
Gènere	Fraxinus
Espècie	Fraxinus excelsior L., 1753
Distribució
Àrea distribució natural

El freixe de fulla gran^[1] (Fraxinus excelsior) és un arbre caducifoli de boscos humits coneguts com a freixenedes. Pertany al gènere Fraxinus. També rep els noms de freixe comú europeu, freixe de fulla ampla.

Port

En medi forestal, els arbres nascuts de llavor solen ser rectes i poden arribar fins a 40 m d'alçada ^[2] i 1 m de diàmetre. Els exemplars excepcionals poden tenir més de dos-cents anys. Els arbres rebrotats de rabassa, en general són més torts i enforquillats.

Escorça

És llisa, grisenca, i es clivella amb l'edat.

Fulles

Oposades, compostes, de 25-30 cm, amb 7-15 folíols dentats, de nervació pinnada, de 3-5 cm, sèssils, de color verd fosc. A la tardor no prenen coloració característica.

Flors

Flors molt simples, amb dos estams i un pistil bífid. La sexualitat és complexa. Es considera que és una planta monoica, no obstant és freqüent que en un peu avortin els òrgans masculins o femenins, resultant peus dioics. Pot ser que la sexualitat d'un peu sigui diferent en anys diferents. Les flors s'agrupen en inflorescències de tipus panícula. La pol·linització és anemòfila.

Fruits

Els fruits són sàmares, de 2,5 a 4,5 cm de llarg, aplanades, indehiscents, amb una ala membranosa allargada. Cada fruit sols té una llavor. Les llavors de freixe tenen dormició forta, axó fa que normalment les llavors recol·lectades i sembrades a la tardor, no germinin fins a la primavera del segon any, o anys posteriors.

Arrels

El sistema radical es doble. Per una banda, hi ha un sistema superficial, per absorbir els nutrients, i per altre, un sistema pivotant profund que va a la recerca de l'aigua.^[3]

Àrea natural de distribució

S'estén per gran part del continent europeu, excepte en el nord d'Escandinàvia i gran part de la península Ibèrica. A Catalunya es fa sobretot als Pirineus i Prepirineus i també a les contrades humides del nord-est, entre els 400 i els 1.800 m a l’estatge montà fins a l’estatge subalpí.^[4]

Requisits d'aigua

És un gran consumidor d'aigua, i solament prospera si té humitat suficient. Aquest factor és crític per la regeneració, perquè els plançons tenen unes arrels poc profundes, i per tant és necessari que disposin d'humitat superficial al sol.

Tolerància a l'ombra

És moderadament tolerant durant els primers anys de vida, però quan es fa gran requereix llum. Axó facilita la regeneració, perquè sent exigent d'humitat, una coberta vegetal durant els primers anys de vida ajuda al manteniment de la humitat.

El sòl

S'estima els terrenys frescos i profunds de qualsevol mena, encara que prefereix els calcaris, o lleugerament àcids.

Influència del clima

És resistent al fred, encara que li són perjudicials les gelades de principi de primavera.

És una planta medicinal i s'utilitzen els folíols i l'escorça per a la seva activitat com antiinflamatori, laxant i diürètic. Tradicionalment, s'ha usat per al tractament d’artràlgies, artritis, gota, oligúria, retenció urinària, edemes, restrenyiment i febre.

Les fulles s'empren per alimentar el bestiar.

La fusta s'usa en ebenisteria, fusteria i torneria. A més a més, es conrea com ornamental. A causa de la seva alta flexibilitat i resistència a esberlar-se, la fusta de freixe és usada tradicionalment per fer mànecs d'eines, raquetes de tenis, bats de beisbol i estics d'hoquei.