L'estàtica és la part de la mecànica que estudia les condicions d'equilibri d'un sistemes de forces que actua sobre un cos per tal que aquest es mantingui en repòs o en equilibri mecànic, és a dir, en moviment uniforme.^[1][2][3]

L'estàtica ja va ser estudiada pels antics grecs, especialment en el seu vessant geomètric i en destaca Arquimedes. Més tard seria desenvolupada per Leonardo da Vinci (1452 – 1519), Simon Stevin (1548 – 1620), Galileu (1564 – 1642), D'Alembert (1717 - 1783) i Lagrange (1736 - 1813).^[1][4]

A l'estàtica no actuen o no es consideren les forces externes ni les acceleracions, però sí forces internes com el pes i la força de fregament, per exemple. Així, un objecte pesant col·locat sobre una taula, fa que aquesta rebi l'acció del pes i respongui amb una reacció, (força igual i oposada), que mantindrà l'objecte a sobre (equilibri).^[4] Noteu que si el pes fos més gran del que la taula pogués aguantar, aquesta es deformaria o trencaria.

Atès que els principis de l'estàtica són els que regeixen la construcció d'estructures rígides en equilibri, són utilitzats en l'arquitectura i en l'enginyeria. Els camps d'aplicació, abasten des del càlcul d'estructures, (ponts, sostres, tirants, etc.), fins a càrregues estàtiques en murs, comportes, túnels, etc., degudes o no a la contenció de fluids o altres materials, ja siguin aire, aigua, terra o d'altres.^[5]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estàtica

Viccionari

• Dinàmica
• Equilibri mecànic
• Hidrostàtica
• Lleis de Newton
• Mecànica del sòlid deformable
• Mecànica dels sòlids