Per a altres significats, vegeu «Vet (cognom)».

La paraula vet (o veto) procedeix del llatí i significa literalment [jo] prohibeixo. S'utilitza per a posar de manifest que una part (estat, institució, persona...) té el dret d'aturar de forma unilateral una llei. Un vet, per tant, proporciona poder il·limitat per a parar canvis, però no pas per a adoptar-los.

Als Estats Units, el president té la capacitat de vetar la legislació que ha passat prèviament pel Congrés, per bé que aquest dret no és absolut, ja que una majoria qualificada de 2/3 d'ambdues cambres pot aprovar una llei, fins i tot, contra un veto presidencial; això no obstant, si la llei proposada té només majoria simple, el veto del president és decisiu.

En el Consell de Seguretat de l'ONU, els cinc membres permanents (Estats Units, Rússia, Xina, França i Regne Unit) tenen dret de veto. Si algun d'aquests països vota contra una proposta, aquesta queda rebutjada, encara que els 10 membres restants del consell hi hagin votat a favor, la qual cosa, juntament amb la no elecció per votació universal, lliure, directa i secreta dels membres de l'Assemblea General i del Secretari General ha servit sovint per a denunciar el dèficit democràtic de l'ONU.

Des del segle xvi fins al 1903, els monarques de França, Espanya i Àustria (aquest últim en qualitat d'hereus del Sacre Imperi Romanogermànic) disposaven del dret a vet papal per a vetar un candidat al papat.

Els caps d'Estat espanyols també havien gaudit tradicionalment del dret de vetar les lleis aprovades per les Corts. El darrer cop que aquest fou exercit va ser el 1938, quan el president de la República, Manuel Azaña, va vetar la Llei de concessió d'una pensió a la vídua del qui fou diputat Ángel Pestaña per no haver set aprovada pel Ple del Congrés dels Diputats sinó per la Diputació Permanent de Corts. Quan finalment la Llei va ser votada pel Congrés dels Diputats el 30 de setembre de 1938 en la sessió celebrada a Sant Cugat del Vallès, el president de la República aixecà el vet i promulgà la Llei.^[1]

Els cònsols eren originalment patricis, però després del llarg enfrontament polític entre patricis i plebeus, amb les leges Liciniae-Sextiae de 367 aC es va establir la dualitat d'un cònsol patrici i un altre plebeu (el nom «cònsol» es va usar llavors per primer cop). Eren elegits pels comicis centuriats i cadascun podia vetar les decisions de l'altre,^[2] de manera que només es podien adoptar les que tenien consens; només el veto de l'altre cònsol, i més tard dels tribuns de la plebs, limitava les seves facultats. En canvi els cònsols podien interferir en les decisions dels pretors, edils i qüestors (no pas les dels censors ni dictadors, ni, més tard, en les dels tribuns). El seu poder militar era il·limitat i tenien el comandament de dues legions cadascun, que més tard foren més.

Viccionari