Durvillaea antarctica

Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Chromista
Fílum	Ochrophyta
Classe	Phaeophyceae
Ordre	Fucales
Família	Durvillaeaceae
Gènere	Durvillaea
Espècie	Durvillaea antarctica

El cochayuyo, cachiyuyo, cochaguasca, cochahuasca, rimurapa, collofe o coyofe (Durvillaea antarctica), és una alga bruna comestible rica en iode que habita a la costa dels mars subantàrtics, a Xile, Nova Zelanda i l'oceà Atlàntic Sud.^[1][2][3]

Es tracta d'una alga de grans dimensions que pot arribar a assolir els quinze metres de longitud. Els seus pecíols ("fulles"), també anomenats com tota la planta, són de color marró verdós quan són al mar i marró vermellós després d'assecar-se, tenen consistència carnosa i el seu interior és una estructura de bresca que els dona gran resistència per suportar l'embat de l'onatge. El seu caule ("tija") és circular i no té espais plens d'aire, el seu color és verd clar i mesura al voltant d'un metre de llarg fins al naixement del primer fil·loide. El disc basal o rizoide és una estructura molt forta que s'adhereix a les roques a la zona del rompent, ja que ha de ser capaç de resistir el cop continu de les ones sense desprendre del substrat.^[2]

D'una banda, aquesta alga té dos noms d'origen quítxua: cochayuyo, qucha yuyu, «planta de mar», i cochaguasca o cochahuasca,^[1] qucha waska, «soga de mar», que li va ser donat per la semblança que té amb les cordes. En maorí, s'anomena "rimurapa".^[4]

D'altra banda, també rep noms d'origen maputxe: "coyofe" és una adaptació de la veu original kollof, designant els seus filoides. A la zona sud de Xile els cauloides són anomenats "ulte" (o "huilte"), 1 a la rodalia de Valdivia, Xile, reben el nom de "lunfo" (del terme lüngfo o lenfü) i a l'Arxipèlag de Chiloé, "Lembo" o "raguay" a aquesta estructura juntament amb el disc basal, nom que se li aplicava humorísticament a el penis per la seva semblança en forma i constitució. Ja vella, aquesta alga s'anomenava müngo.^[1]

Aquesta alga ha estat un dels recursos alimentaris de comunitats indígenes americanes durant segles i avui dia forma part de la gastronomia xilena. A Xile s'ha extret des de les costes i assecat en paquets que, gràcies al seu baix pes, eren intercanviats a l'interior de país. Existeixen molts plats xilens que fan servir aquesta alga, formant part de guisats (el més típic és l'anomenat charquicán de cochayuyo), amanides, pastissos i sopes, fabricant-fins i tot una "melmelada de cochayuyo", saborizada amb fruites. No obstant això, en els últims anys el seu consum ha disminuït.^[2]

Als aliments que contenen aquesta alga, se'ls atribueixen efectes antiescrofulosos, digestius i tònics.^[1]

En el passat s'usava perquè els nadons que estaven desenvolupant les dents la mosseguessin. Així mateix, els maputxe obtenien de les tiges un colorant marró molt fosc per tenyir les seves teles.^[1]

Actualment, hi ha un gel de cochayuyo, en fase experimental, que serveix com a substrat nutritiu per aconseguir que llavors de plantes colonitzin terrenys pobres i que s'ha fet servir per criar pastura sobre el subsòl que queda a l'descobert després de construir camins. També s'utilitza com a part de la dieta.^[5]