La ciència-ficció dura és un subgènere dins de la literatura de ciència-ficció que es caracteritza pel realisme i l'alt nivell de detall en els aparells i invents tecnològics, les teories científiques i les possibilitats de l'acció.

Malgrat tractar esdeveniments impossibles o encara no factibles, la versemblança és un factor fonamental del gènere.

El terme prové del crític Peter Schuyler Miller, qui el 1957 va referir-se a aquesta modalitat en oposició a la ciència-ficció especulativa o "soft", que no té tant rigor científic.^[1]

Tots dos conceptes actuen com a extrems d'un continu, la Ciència-ficció, però usualment és l'etiqueta de "hard" la que es realça mentre que es deixa sense adjectivar qualsevol altre subgènere.

La ciència-ficció dura inclou descripcions àmplies d'aparells i de vegades suposa un bagatge científic previ per poder entendre les hipòtesis plantejades, per això els seus lectors són més reduïts que altres subgèneres. L'estil és menys retòric^[2] que en altres modalitats de ficció, fet que ha causat a vegades el menyspreu de la crítica.

Les trames sovint queden supeditades a l'ambientació tècnica. La versemblança d'aquesta ambientació depèn força dels avenços en ciència al món real i el coneixement de l'autor, i per tant els llibres de ciència-ficció dura estan fortament lligats a l'època de creació i el futur actua com a mètode de falsació de les hipòtesis teòriques allà plantejades. Acostumen a basar-se en el paradigma dominant o desenvolupen imaginativament els camps d'estudi en auge en aquell moment en les ciències experimentals, i menys en les ciències socials.

El gènere començà a adquirir un caràcter independent als anys 50, tot i que té precedents històrics que daten dels primers textos de ciència-ficció. La revista Analog Science Fiction and Fact hi tingué un paper clau, ja que en ella es van publicar els relats que definirien el gènere i els lectors podien comentar-los discutint la veracitat o adequació de la seva part tècnica. Per primer cop, el focus dels comentaris estaven situats en la ciència i no en la construcció literària. Des d'aleshores el gènere va anar creixent en seguidors fins a l'actualitat.

Algunes de les obres més famoses han estat adaptades al cinema, on visualment es poden mostrar els aparells i els diàlegs poden intentar explicar els seus principis rectors. Aquestes adaptacions, però, sovint han de renunciar a gran part del complement científic i centrar-se més en l'argument, per la qual cosa no sempre respecten els principis del gènere i passen a ser obres de ciència-ficció suau.

• Surface Tension, de James Blish
• Mission of Gravity, de Hal Clement
• Rendezvous with Rama, d'Arthur C. Clarke
• Saga de La Fundació, d'Isaac Asimov
• Solaris, de Stanislav Lem
• The Forever War, de Joe Haldeman
• Dragon's Egg, de Robert Lull Forward
• Contact, de Carl Sagan
• Ringworld, de Larry Niven