Carola Fernán Gómez

Biografia
Naixement	(es) Carola Fernández Gómez 1899 Madrid
Mort	8 juny 1967 (67/68 anys) Madrid
Activitat
Ocupació	actriu, actriu de televisió, actriu de teatre, actriu de cinema
Família
Parella	Fernando Díaz de Mendoza y Guerrero
Fills	Fernando Fernán Gómez

Carola Fernán Gómez, nom artístic de Carola Fernández Gómez (Madrid, 1899 - 8 de juny de 1967), va ser una actriu espanyola.

Nasqué a l'edifici del Real Hospicio, al barri de Chamberí de Madrid, on vivia la seva família, ja que el seu pare, que era impressor, treballava a la impremta de la Diputació, ubicada aleshores en algunes de les dependències de l'antic hospici.^[1]

Un cop iniciada la seva trajectòria com a actriu, María Guerrero, directora de la seva companyia, li proposà aquest nom artístic, que coincideix amb el d'un personatge de l'obra de Lope de Vega Fuenteovejuna.^[2]

Fruit de la seva relació amb el també actor de la companyia Fernando Díaz de Mendoza Guerrero -fill de l'actor Fernando Díaz de Mendoza Aguado i de l'actriu María Guerrero- nasqué l'actor Fernando Fernán Gómez. Sembla que amb la intenció de separar la parella, María Guerrero la va fer contractar per la companyia d'Antonia Plana i Emilio Díaz, que començava una llarga gira per l'Amèrica Llatina,^[3] i per aquest motiu aquest fill nasqué a Lima (Perú).^[2]

Al llarg dels anys vint i trenta l'actriu formà part del Comitè Femení del Sindicat d'Actors, des d'on col·laborava amb les iniciatives que emprenia aquesta agrupació.^[4]

Carola Fernán Gómez treballà per al teatre, primer en representacions de sainets o obres còmiques, tant del gust de l'època, i adaptacions de títols popularitzats pel cinema, i més endavant en el teatre clàssic o contemporani i en el teatre d'autor.^[5] Treballà amb diferents companyies teatrals, com les de Guerrero-Mendoza, Aurora Redondo i Valeriano León, Enrique Rambal, López Heredia i Mariano Asquerino, Ana Adamuz, Niní Montiam, Mercedes Prendes, Teatro de Ensayo La Carátula, Teatro de Cámara, o les companyies de María Fernanda Ladrón de Guevara o de José Tamayo.^[6]

Actuà en diverses sales, especialment de Madrid però també d'arreu de la península, i en diversos països de l'Amèrica Llatina. Així, el seu nom estigué en la cartellera dels teatres Barcelona, Calderón i Romea, de Barcelona; Lope de Vega de Valladolid, Zorrilla de Zamora, Principal de València, i sobretot als grans teatres de Madrid: Cómico, La Latina, Metropolitano, de la Comedia, María Guerrero, Español, Infanta Isabel, Calderón, Eslava, Bellas Artes, Marquina o Beatriz, entre d'altres. També va formar part del repartiment en diverses pel·lícules per al cinema i produccions de contingut dramàtic per a televisió, ja en la dècada dels seixanta.^[6]

• El clavo (1922), de José Fernández del Villar^[7]
• Charleston (1926), de Luís de Vargas^[5]
• Los lagarteranos (1927), de Luís de Vargas^[5]
• La pena me mata! (1927), de Fernando Luque
• ¿Quien te quiere a tí? (1928), de Luis de Vargas
• ¡Volgal ¡Volgal (1930), de Javier de Burgos i Aurelio Varela.
• Fabiola (1930), adaptació de la novel·la de Nicholas Wiseman
• La melodía del jazz-band (1932), de Jacinto Benavente
• ¿Quién soy yo? (1935), de Juan Ignacio Luca de Tena
• Me da usted el voto? (1936), de Francisco Trigueros Engelmo
• Con viento de proa (1939), de José Méndez Herrera i Antonio Casas Bricio
• El abanico de Lady Windermere (1941), d'Oscar Wilde
• La que no se entera (1941), de Giovanni Cenzato
• Doce lunas de miel (1941), Luísa María Linares
• ¡Dinero! ¡Dinero! (1943) de Luis Molero Massa
• La llamarada (1943), de Henry Kistemaeckers
• La chica del gato (1945), de Carlos Arniches
• Una gran señora (1945), d'Enrique Suárez de Deza
• Antígona (1949), de José María Pemán
• La devoción de la cruz (1949), de Pedro Calderón de la Barca
• Los ojos de los muertos (1949), de Jacinto Benavente
• Todos eran mis hijos (1951), d'Arthur Miller
• Don Juan Tenorio (1952), de José Zorrilla
• La muerte de Ofelia (1952), de Pablo Martí Zaro
• Euridice (1954), de Jean Anouilh
• Leyenda de una vida (1954), d'Stefan Zweig
• Sinfonía acabada (1954), de Jaime de Armiñán
• La segunda esposa (1955), de Luisa Alberca i Guillermo Sautier Casaseca
• Un arrabal junto al cielo (1956), de Luisa Alberca i Guillermo Sautier Casaseca
• Ama Rosa (1959), de Guillermo Sautier Casaseca
• The Boyfriend (1961), de Sandy Wilson
• Las dos hermanas (1961), de Guillermo Sautier Casaseca
• La camisa (1962), de Lauro Olmo
• La dama del alba (1962), d'Alejandro Casona
• Micaela (1962), de Joaquín Calvo Sotelo
• La tercera palabra (1964), d'Alejandro Casona
• ¿Quién quiere una copla del Arcipreste de Hita? (1965), de José Martín Recuerda
• Águila de blasón (1966), de Ramón María del Valle-Inclán
• Las viejas difíciles (1966), de Carlos Muñíz ^[6]

• La vida por delante (1958), de Fernando Fernán Gómez
• Canto para ti (1959), de Sebastián Almeida
• La vida alrededor (1959), de Fernando Fernán Gómez
• Diez fusiles esperan (1959), de José Luis Sáenz de Heredia
• Sólo para hombres (1960), de Fernando Fernán Gómez
• Vamos a contar mentiras (1961), d'Antonio Isasi-Isasmendi
• La pandilla de los once (1963), de Pedro Lazaga
• El extraño viaje (1964), de Fernando Fernán Gómez^[8]

• Habitación 508: El bikini, d'Adolf Marsillach (1966)
• Estudio 1: La tragedia de Macbeth, de William Shakespeare (1966)
• Novela: Operación boda, de Fernando Vizcaíno Casas (1964), Niebla, de Miguel de Unamuno (1965), Contraseña del alba (1966)
• La pequeña comedia: Esta noche en el campo, de Víctor Ruiz Iriarte (1966)
• Primera fila: El viajero sin equipaje, de Jean Anouilh (1964), El triunfo de la medicina, de Jules Romains (1965), Crimen y castigo, de Fiódor Dostoievski (1965)
• Tras la puerta cerrada: Rosas de muerte, de Cornell Woolrich (1964)
• Sábado 64: Yola, de José Luis Sáenz de Heredia i Federico Vázquez Ochando (1964)
• Confidencias: El último café, de Jaime de Armiñán (1964)
• Fernández, punto y coma, d'Adolf Marsillach (1964)^[8]

Marín Alcalde, Alberto «La semana teatral». Estampa, 15-05-1928, pàg. 6.

Prado Campos «María Guerrero, 'La Brava': actriz, empresaria y abuela (a su pesar) de Fernán-Gómez». El confidencial, 16-04-2017.