Antoni Desvalls i de Vergós

Biografia
Naixement	(es) Antonio Desvalls y de Vergós 21 febrer 1666 el Poal (Pla d'Urgell)
Mort	7 juliol 1724 (58 anys) Viena (Àustria)
Activitat
Ocupació	militar, polític
Família
Germans	Manuel Desvalls i de Vergós Manuela Desvalls i de Vergós

Antoni Desvalls i de Vergós (el Poal, Pla d'Urgell, 21 de febrer de 1666 - Viena, 7 de juliol de 1724)^[1] fou un militar austriacista català, nomenat primer marquès del Poal.^[2]

Era fill d'Antoni Desvalls i de Castellbell i d'Agnès de Vergós i de Bellafilla. Durant el regnat de Carles II fou patge del privat de Joan Josep d'Àustria i més tard ingressà a l'exèrcit, on assolí el grau de capità, juntament amb el seu germà Manuel.

Quan començà la guerra de Successió es posà a favor de l'arxiduc Carles i aconseguí posar l'Urgell, la Segarra, el Segrià, la Ribagorça i la vall de Benasc sota l'obediència austriacista el 1705. Per la seva lleialtat, el 1706 obtingué el títol de vescomte, i poc temps després, el de marquès del Poal. S'encarregà de la defensa de Barcelona i va dirigir les campanyes de 1707 i 1710, i participà en la defensa de Cardona el 1711.^[3]

Amb la declaració de la guerra a ultrança, formà l'agost de 1713 el Regiment de cavalleria Sant Jaume, del qual fou nomenat coronel, per a la lluita a l'interior del país.^[4]

Amb el nomenament de Rafael Casanova i Comes com a Conseller en Cap de Barcelona, la ciutat canvià l'estratègia defensiva duta a terme fins llavors, a l'espera d'ajuda exterior, per una ofensiva, en la qual se sortiria a l'atac dels assetjants, a més d'organitzar un aixecament a l'interior per desgastar les línies d'aprovisionament i desviar efectius, mitjançant Antoni Desvalls^[5] que dugué a terme, com a coronel de cavalleria, diverses campanyes militars pel Principat amb els miquelets^[6] i el regiment de cavalleria La Fe del coronel Sebastià de Dalmau i Oller,^[7] entre les quals aconseguí la victòria a la batalla de Talamanca,^[8] presentant batalla als borbònics el 7 de maig en el Combat de Mura, derrotant la columna de Diego Gonzalez,^[9] després de fer una incursió sobre Manresa en la qual va derrotar el regiment borbònic napolità de Félix de la Escalera, es va dirigir posteriorment a Terrassa, i va ser atacat el dia 9 a Esparreguera per un destacament sortit de Martorell.^[9]

El gener del 1714 fou encarregat d'organitzar l'exèrcit català de l'interior, per tal de fer de suport a la Barcelona assetjada des de la rereguarda dels exèrcits borbònics, que encerclaven la capital catalana.^{[10] [11]} Així començà una campanya militar, que va durar fins a la capitulació de Cardona del 18 de setembre d'aquell mateix any, la qual es desenvolupà sobretot a la Catalunya central. Les zones muntanyoses del Bages, Moianès, Lluçanès i bona part d'Osona foren escenari dels principals combats, que també s'estengueren cap als Vallès, els Penedès, part del Maresme, etc. Una de les principals batalles va tenir lloc a Talamanca el 13 i 14 d'agost del 1714, i provocà unes 600 baixes, entre morts i ferits, a les tropes filipistes.^[8]

Quan Barcelona va caure, es va refugiar al castell i vila de Cardona, on el seu germà Manuel era governador.^[12] Amb ell i la guarnició de Cardona, i amb la major part dels oficials que havien participat en l'exèrcit català de l'interior, va capitular el 18 de setembre del 1714.^[13] Preferí l'exili, i s'embarcà cap a Gènova,^[14] i després a Viena. Continuà com a comandant militar a Àustria i el 1716 va combatre els turcs a Hongria, comandant una divisió imperial. El seu fill Manuel Desvalls i d'Alegre fou preceptor del futur emperador Josep II, i el seu net Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, un il·lustre científic.

• Albertí, Santiago. L'Onze de Setembre. Albertí Editor, 2006. ISBN 84-7246-079-7 [Consulta: 13 maig 2013].  Arxivat 2015-04-02 a Wayback Machine.
• Serra i Sellarés, Francesc; Erill i Pinyot, Gustau. La darrera victòria de l'exèrcit català: la batalla deTalamanca (1714). Sant Vicenç de Castellet, Barcelona: Farell Editors, 2009. ISBN 978-84-95695-99-4. </ref>